CASA DE COS

Els mataronins, com els habitants de la majoria de poblacions del Maresme, van crear un tipus d'habitatge unifamiliar que els estudiosos de l'arquitectura coneixen amb el nom de casa de cós. 

Són unes construccions de planta baixa i un o dos pisos que mesuren cinc metres de façana i, generalment, el doble de fons.

 Tots els carrers de la ciutat antiga i de part de la moderna tenen cases d'aquesta tipologia, l'una al costat de l'altra. 

A peu de carrer d'aquestes cases s'obre la porta i, al seu costat, una finestra. El pis o els pisos de dalt solen anar equipats amb un balcó tirat o amb un balcó més petit i una finestra. 

Si travessem el portal, ens trobem primer de tot amb el cancell, un espai de base quadrada entre la porta de fusta del carrer i la porta efectiva de la casa. Quan aquesta segona porta s'obre, penetrem en un corredor que condueix al menjador, situat al fons, i que a mà dreta o a mà esquerra -segons la disposició de la casa- té una porta que dóna accés a l'habitació amb finestra al carrer. Aquesta habitació pot ser una cambra de dormir o una saleta de rebre. En origen, una saleta de rebre. 

El menjador és una peça quadrada amb el mobiliari propi d'aquestes estances que rep llum d'un pati interior, que a Mataró anomenem «eixida» i que a Badalona, que usen les mateixes cases, anomenen «badiu». En aquesta sortida a l'aire lliure hi creix un arbret i hi fan vida unes flors ficades en uns testos. De vegades, a la paret del fons hi ha el xup, un safareig decorat amb majoliques i vegetació decadent que antigament, quan només se servia aigua a hores, s'alimentava de les sobreeixides dels dipòsits plens.

 Aquest pati reserva un espai per a una cuina estreta i allargada, connectada amb el menjador. A mig recorregut del passadis de l'entrada que hem deixat enrere, unes escales condueixen al pis o els pisos de dalt. Una habitació, la dels amos, dóna al carrer i una altra, la dels nens o la dels avis, al pati.

De vegades aquestes habitacions estan compartimentades per fer lloc a més nens i altres familiars.

Generacions i generacions de mataronins han nascut, viscut i mort en domicilis amb aquesta exacta disposició. Els veïns quan es deien adéu per anar cadascú a casa seva, travessaven un portal idèntic, avançaven pel mateix corredor, anaven a sopar al mateix menjador, ensumaven la mateixa magnòlia, sentien el gotejar del mateix xup i a l'hora d'anar a dormir pujaven les mateixes escales i s'ajeien en un llit que podia ser més o menys tou, segons el gust de cadascú, però era un llit encaixonat entre unes parets de les mateixes dimensions. La uniformitat habitacional era absoluta, i encara ho és en molts sectors. La constatació no implica naturalment la monotonia de caràcters, perquè en una casa hi vivia un metge, en una altra un fabricant, en una altra un escrivent, en aquella un botiguer o en aquella altra un lladre, un usurer o un criminal.